Per a l'home del segle XXI sembla difícil traslladar-se en el temps i tindre una percepció de la vida, de la malaltia i de la mort ta li com la tenien els habitants de les nostres valls 130 anys enrere.

L'home rural del segle XIX, possiblement, posseïa per tradició cultural un sentiment fatalista de la seua existència i assumia amb resignació la possibilitat que la seua muller morira en un dels múltiples part que havia de tindre, o que un, o vais, dels seus fills més menuts moriren com a conseqüència de qualsevol de les diverses epidèmies que any rere any es presentaven, ja que malalties com la pallola, la verola, la diftèria o crup, les gastroenteritis, etc. eren habituals en aquella època i, com que la causa que les originava era desconeguda perquè la ciència mèdica es trobava en els inicis del descobriment de la bacteriologia, no se sabia el mecanisme de contagi ni les maneres de combatre contra elles.

Com hem dit, aquells homes del selge XIX possiblement tenien assumides les pèrdues humanes que cada any originaven les epidèmies però, segurament, quan es va presentar una mortalitat tan elevada i explosiva com la provocada per l'epidèmia de còlera de 1885 -especialment al poble de Benialí- els habitants de La Vall de Gallinera la degueren viure amb estupor i pànic, com ocorre sempre que es viu una tragèdia de tal dimensió. Aquesta és la història d'aquella epidèmia.