A partir de la troballa d'una llibreta sinada per Llorenç Cabanes Bellvís, plena de poemes escrits entre 1934 i 1936, el narrador de Niudecorbs en blanc i negre recupera episodis i històries de la seva infantesa que formen part tant de la memòria col·lectiva com de la seva més personal. Ens endinsem així en el món de la postguerra, amb contes d'arrel popular, malentesos fruit de la incultura dominant, anècdotes protegonitzades pels xiquets del pobles i drames que marquen per tota la vida. Una època perduda que el narrador es mira amb nostàlgia, tot i els mals moments, i que evoca amb una gran sensibilitat i riquesa lingüística.