Els parlars septentrionals de la Marina poden considerar-se clarament una subvarietat de la llengua catalana diferent del valencià veí, gràcies a la repoblació mallorquina siscentista. La zona prototípicament més mallorquinitzant correspon a una vintena de pobles, que van des de les valls interiors de Gallinera, Ebo, Alaguar i Castells fins a Gata, Pedreguer, Jesús Pobre i la Rectoria, passant per Xaló, Llíber i la Llosa; Tàrbena, al sud, en seria el nexe d'unió. Aquests són precisament, d'acord amb la documentació històrica existent, els pobles on s'ha testimoniat més component humà procedent de les Illes ara fa quatre-cents anys. La resta de llocs han diluït una mica la pròpia mallorquinitat pel pas del temps i s'han aproximat al valencià de les comarques veïnes, malgrat que conserven encara un grapat de característiques illenques que els proporcionen la condició de parlars de transició. La varitetat lingüística dels pobles estudiants, per tant, és la prova més fefaent que els habitants de la Marina són els descendents directes dels repobladors mallorquins del segle XVII.