... El final de la cançó va coincidir amb el xoc de la seua mirada amb els enormes blocs de formigó que pretenien suplantar a la granja de Bartolo en el seu espai natural. Tal impacte li va provocar un estremiment a mesura que prenia consciència de l'altra perspectiva que el temps atorgava a l'anàlisi de records i vivències passades Aquella àrida imatge se va anar difuminant per l'efecte de les llàgrimes que van inundar els seus ulls en un sobtat atac de melancolia, mentres un ressort ocult del cervell li feia cascavellejar en les oïdes el són de "El temps pasará" de l'escena de la definitiva separació d'Ilsa i Rick, que va servir de fons instrumental a aquella veu interior tan coneguda quan va passar a recitar lentament les estrofes quevedianas: "¿Qué otra cosa es verdad, sino pobreza en esta vida frágil y liviana? Los dos embustes de la vida humana, desde la cuna, son honra y riqueza. El tiempo, que ni vuelve ni tropieza, en horas fugitivas la devana; y, en errado anhelar, siempre tirana, la Fortuna fatiga su flaqueza. Viva muerte callada y divertida la vida misma; la salud es guerra de su propio alimento combatida. ¡Oh, cuánto, inadvertido, el hombre yerra: que en tierra teme que caerá la vida, y no ve que, en viviendo,, cayó en tierra!"