El camí a la Marina Alta: Empremta morisca i mallorquina (2013) és la tercera guia editada del Camí i la primera del País Valencià. El Camí és un recorregut senyalitzat per la cultura, la història, el paisatge i l'esperit de les terres de la nostra llengua. La darrera guia editada ha estat el Camí a la Garrtoxa i al Ripollès: dels volcans a la terra dels mites, que podeu adquirir a les llibreries. En aquesta guia hi trobareu una gran riquesa de continguts perquè ha estat elaborada a partir de les aportacions de la gent de cada poble. El Camí et convida a viure l'aventura d'immegir-te en les entranyes de les comarques, poble a poble, pas a pas, fins a conèixer la nostra terra sencera. Conèixer aquesta terra per a estimar-la!

Les obres d'aquesta ermita començaren durant la quaresma del 1762 i el 27 de febrer de l'any següent fou col·locada la sagrada imatge donada pel fill de Gata D. Vicent Mulet. El doctor D. Vicent Monfort, també fill d'aquest poble, fou qui va promoure la construcció del santuari. A l'any 1768 es va fer una reforma d'importància que va ser completada el 1773. Des del principi fou molt estimada pel poble de Gata, i la devoció s'anà estenent pels pobles pròxims vists els miracles que se li atribuien i, més que res, pel fet de que a Gata no hi hagué cap pedregada des de que es venerava l'imatge. Cap al 1812, amb l'ocupació del territori per les tropes napoleòniques, es conta que uns quaranta veïns de Gata, mal armats, es feren forts a l'ermita. Per tres vegades tracteren els invasors, superiors en número i millor equipats, d'ocupar la posició, però en arribar a un arbre blanc que s'alçava davant l'ermita hagueren de retirarse, abandonant el poble. Aquest esdeveniment es recorda tots els anys a les festes del Santíssim Crist que es celebren el dia 6 d'agost. El 1886 l'ermita fou ampliada i reformada a càrrec del rector regent Juan Martínez Blasco, el 1905 va ser construit el campanar i a l'any 1927 fou totalment renovada. Durant la guerra civil espanyola (1936-1939) l'edifici fou habilitat com hospital i diversos objectes de cult varen ser destrossats, entre ells l'imatge del Crist. Els fragments foren replegats i amagats per alguns veins de manera que, en acabar el conflicte, l'imatge pugué ser recomposada i dipositada de nou al seu lloc. També l'arbre blanc (un àlber) va patir els desastres de la guerra i sembla que, amb la manca de combustible, fou cremat a les cuines i llars del poble o, segons una altra versió, als fogons de les locomotores del trenert de la Marina. També, en acabar la contesa, fou plantat un altre. A hores d'ara, després de recents reformes, la devoció al Santíssim Crist del Calvari es manté tan vigorosa com sempre i l'ermita és un lloc que val la pena visitar quan l'ànima demana silenci i recolliment.

El llibre La pilota grossa reivindica el nostre patrimoni a partir d'una de les modalitats més desconegudes del joc de pilota però alhora amb més projecció de futur. Gràcies a les seues peculiaritats és apta per a gent de totes les edats i condicions. És un esport humil i del poble. A través d'una recerca hisòrica, etnogràfica i arquitectònica s'expliquen les seues característiques, el territori pel qual s'estenia la seua pràctica, la gent que hi jugava, els desafiaments i el moment present que viu aquesta modalitat.

Moros i cristians. Una festa fa una descripció i anàlisi de la festa de Moros i Cristians. Una festa que a data de hui, per nombre de celebracions i de participants, és sense dubte, la més popular del País Valencià -en poc menys de quaranta anys s'ha passat de trenta poblacions que la celebraven a les vora dues-centes actuals. L'obra situa la festa geogràficament i històricament, tot incidint al segle XIX, moment en què aquesta adquireix al nostre territori unes característiques pròpies que la fan única al món. Altres aspectes més puntuals, com ara el component mític i religiós, el calendari i la seqüència festiva, la distribució del col·lectiu fester en filaes o compareses, les ambaixades, la música, la pólvora i la gastronomia, completen aquesta engrescadora panoràmica.

El parlar de la Marina Alta. El contacte interdialectal valencianobalear és una versió reduïda de la tesi doctoral que l'autor va defensar el gener del 2000 i que se centra en la descripció dialectal del parlar de la Marina Alta (42 pobles habitats), influïda per la repoblació mallorquina del segle XVII. Acompanyen l'estudi fonètic, morfosintàctic i lèxic una mostra cartogràfica de 216 mapes a color que inclouen els trets lingüístics que presenten major interés (volum annex).

Els parlars septentrionals de la Marina poden considerar-se clarament una subvarietat de la llengua catalana diferent del valencià veí, gràcies a la repoblació mallorquina siscentista. La zona prototípicament més mallorquinitzant correspon a una vintena de pobles, que van des de les valls interiors de Gallinera, Ebo, Alaguar i Castells fins a Gata, Pedreguer, Jesús Pobre i la Rectoria, passant per Xaló, Llíber i la Llosa; Tàrbena, al sud, en seria el nexe d'unió. Aquests són precisament, d'acord amb la documentació històrica existent, els pobles on s'ha testimoniat més component humà procedent de les Illes ara fa quatre-cents anys. La resta de llocs han diluït una mica la pròpia mallorquinitat pel pas del temps i s'han aproximat al valencià de les comarques veïnes, malgrat que conserven encara un grapat de característiques illenques que els proporcionen la condició de parlars de transició. La varitetat lingüística dels pobles estudiants, per tant, és la prova més fefaent que els habitants de la Marina són els descendents directes dels repobladors mallorquins del segle XVII.

L'Atles Lingüístic de la Marina és un projecte que s'ha beneficiat d'un microatles anterior que formava part de la tesi esmentada. De fet, reprodueix la informació de més de la meitat dels mapes publicats el 2005 -161 dels 2015 que hi havia en aquella primera versió-, tot i que, en l'edició actualitzada, s'ha ampliat l'àrea enquestada als onze pobles de la Marina Baixa que hi faltaven, amb el consegüent augment d'entrades noves. La resta de mapes, fins a 280, -un total de 119- són totalment inèdits: concretament un mapa dels gentilicis comarcals, 42 mapes nous de fonètica, 25 de morfologia, 47 de léxic i 4 a mode de resum.

Índex: Presentació d'Antoni Esteve i Blay. - El asociacionismo de patrimonio cultural en la Comunidad Valenciana. - El patrimoni oral valencià. - Un model de gestió de la bibliografia local i comarcal. - La comunicació local-comarcal al País Valencià. - La xarxa viària i la vertebració de les comarques. - Participación del SARC en el desarrollo culutral de las comarcas centrales. - La integració i l'aprofitament dels IEComarcals en els CEFIRE i en la formació dels docents. - Reflexión sobre aspectos taxonómicos en arquitectura rural. - El patrimoni toponímic. - La Literatura Valenciana Actual (1968 - 2000): una eina per al coneixement de la literatura. - La demanda de productes i serveis culturals de qualitat a les comarques valencianes. - El Institut d'Estudis Comarcals y el arte público en La Marina. - Les comarques valencianes i el patrimoni documental i bibliogràfic. - Turisme i medi ambient a les comarques.

La vida democràtica gira al voltant dels parlaments. És en estes institucions on residix la sobirania popular i on es troben representats els ciutadans segons el seu vot per una o altra opció política. Espanya ha desenvolupat a partir de la Constitució de 1978 un model autonòmic que ha aconseguit obtindre una fórmula de govern ajustada a les necessitats de cada comunitat i reconéixer d'esta forma la seua història i les seues senyes d'identitat. L'autonomia de la Comunitat Valenciana se sustenta en el govern de la Generalitat Valenciana, la primera institució de la qual són estes Corts Valencianes que m'honre a presidir i en què residix la sobirania del poble valencià. Ací debatem i aprovem les lleis i iniciatives del govern autonòmic, el nostre Consell, per les quals ens regim i que permeten la convivència dels valencians dins del nostre àmbit territorial. Esta guia que ara teniu a les mans permet acostar-se d'una forma senzilla i amena a les Corts Valencianes, ajuda a comprendre'n la comesa i el funcionament, a més de conéixer com és la seu parlamentària: l'hemicicle, la sala de la Mesa, la de la Junta de Portaveus, etc.És fonamental que els parlaments, en este cas les Corts Valencianes, estiguen en contacte permanent amb els ciutadans i d'esta forma volem contribuir a millorar el coneixement d'esta institució en què tots estem representats i, per tant, de què tots formem part. Les Corts Valencianes són, en definitiva, "la vostra veu". Espere que esta guia siga del vostre grat i que ens permeta aconseguir l'objectiu pel qual ha sigut elaborada, que no és altre que el d'acostar la institució al ciutadà. Benvinguts a les Corts Valencianes.

Una vegada més, dins el procés de normalització lingüística de la toponímia dels municipis de la nostra Comunitat, veu la llum una nova edició de la publicació Denominació oficial dels municipis i altres entitats locals de la Comunitat Valenciana. El canvis produïts des de la darrera publicació han estat els d'Albocàsser, Alcalà de Xivert, l'Alcora i Beneixama, a més del municipi nou San Antoni de Benagéber -la població del qual no apareix, per raons òbvies, en les dades facilitades per l'Institut Nacional d'Estadística- i les noves mancomunitats creades durant l'any 1997. També s'hi recull la denominació de Villanueva de Castellón en haver estat anul·lada, mitjançant sentència judicial, la denominació de Castelló de la Ribera. A més, s'han introduït novetats importants per tal de facilitar l'ús d'informació per part dels usuaris: la informació es presenta mitjançant un format nou, s'han creat llistats nous per províncies, per població... encara que la novetat principal és la de fornir aquesta valuosa informació en un suport informàtic que permetrà una explotació total de la informació. Per a això s'ha dut a terme un esforç especial per tal de completar aquesta publicació ja tradicional amb un suport informàtic adequat, de fàcil maneig i que permeta que aquesta eina siga útil i pràctica. Amb això queda coberta la doble finalitat informativa i assessora d'aquesta publicació, tant a institucions públiques com privades, i animem a totes elles, una vegada més, a usar correctament les denominacions oficials dels municipis, contribuint així a la seua difusió i normalització.

Recopilació de les festes més rellevants de la Comunidad Valenciana.

En les pàgines següents abordem el tracte amb les diferents administracions en la nostra llengua i amb la màxima eficàcia; la possibilitat de fer més nostres elements tan personals com són el nostre nom i els nostres cognoms -per la llengua, per la forma en què volem identificar-nos- i el seu reflex en els documents que l'Estat imposa per a acreditar aquesta identitat (document d'identitat, permís de conduir, passaport, etc.) Tractem també dels docuemtns públics tals com són les escriptures davant notari o altres casos anàlegs, on es formalitzen actes transcendetals en la nostra vida com són un testament, la compra d'una casa, una hipoteca o uns poders de representació (a un advocat o un procurador) davant els tribunals, per posar uns quants exemples. Finalment, expliquem què són i què fan els registres públics i la importància que tenen en un bon grapat de qüestions de la nostra vida: la titularitat d'un immoble (una casa, un terreny), un arrendament, la formalització de l'existència d'una determinada empresa (societat anònima, una societat de responsabilitat limitada, cooperativa, comunitat de bèns, etc.), l'acreditació del naixement i la mort, del matrimoni, de la sepració i del divorci; de la nacionalitat i el veïnatge; de la titularitat d'un llibre, d'una cançó, o de la propietat d'una marca comercial, d'un disseny, d'una patent, etc.