Als pobles de les comarques centrals valencianes, l'anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d'extinció. Es tracta d'un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Des del guariment d'un refredat fins a consolar a una jove que ha perdut l'enamorat, passat per una tissana digestiva. Només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l'abast. En aquest Cosutmari botànic podem trobar un primer apunt de la immensa saviesa dels nostres majors, tot adobat amb cites literàries des d'Homer a Enric Valor, poemes, cançons populars... sempre al voltant del món vegetal i les seus virtuts.

Als pobles de les comarques centrals valencianes, l'anomenat territori diànic, podem trobar persones que, sense ser-ne conscients, guarden un valuós tresor en perill d'extinció. Es tracta d'un saber mil·lenari sobre els usos que els nostres avantpassats feien de les plantes que ens envolten. Per alleujar un escaldat, conbatre l'artrosi o cremar les berrugues, només cal saber distingir les herbes o arbres que tenim més a l'abast. Aquest Costumari botànic [2] continua desgranant la immensa saviesa botànica recollida dels nostres majors, i afegeix més cites literàries, poemes, cançons populars... sempre al voltant del món vegetal i les seues virtuts.

Quatre segles després del seu descobriment, el conjunt de vivendes romanes de Banys de la Reina, senyal d'identitat del patrimoni arqueològic de Calp, veu la llum en un volum monogràfic dedicat a les seues excavacions. Ubicat en un lloc privilegiat, va oferir als seus habitants durant més de cinc segles totes les comoditats que cal imaginar per a la seua època i va tindre accés als recursos naturals del mar i de les terres d'entorn. A través del mar va mantindre un actiu comerç amb totes les regions del Mediterrani i per ell va arribar també una nova religió.

Llibre sobre la història de les festes de El Verger.

El 28 d'agost i el 2 de setembre de 1611 foren atorgades, respectivament, les cartes de poblament de l'Atzúbia i Forna. Motivades per la dramàtica expulsió dels moriscos, aquests documents són autèntiques partides de naixement dels dos pobles i amb ells es constata un abans i un després totalment diferent. Amb les cartes de poblament s'encetaven unes noves regles de joc, les quals els nous pobladors van haver d'acceptar. Unes normes certament avantatjoses per als senyors dels dos pobles i, contra les quals, pacientment, van aanr posant-se durant segles, finsq ue al segle XIX aconseguiren canviarl-les. Les cartes de poblament suposen, així mateix, la constatció d'un món que ha canviat: la desaparició dels moriscos i la seua substitució per repobladors de diferents procedències: mallorquins a l'Atzúbia i d'origen renícola a Forna, fins que a mitjan segle XVII foren reemplaçats pràcticament en la seua totalitat per illencs.

Índex: Presentació de Josep Bernabeu i Mestre. - L'estructura de la propietat a la vall de Pego durant l'època Moderna ( 1539-1791): el cas de Benumea per Salvador Alemany i García i Maria José Sastre i Reus (Introducció, Fonts i metodologia, La Vall de Pego morisca, La Vall de Pego repoblada, Benumea al segle XVIII, Conclusió, Cites bibliogràfiques, Bibliografia). - El municipi de Pego 1690/1700. De la segona Germania a la Guerra de Successió, per Evarist Caselles i Monjo (Caracterització Sòcio-Econòmica del municipi de Pego, El Govern Municipal de Pego, El Municipi de Pego a la darrera dècada del s. XVII.).

La història de Carnestoltes a Pego.

Amb motiu del 145é aniversari de l'existència d'una banda de música al nostre poble, tinc l'enorme satisfacció, com a president de l'Agrupació Musical de Pego, de presentar aquest llibre. En ell recull els orígens de la nostra banda passant per tots els moments històrics d'aquests anys i recordant els diferetns noms que ha arribat a tenir. Quan comenceu a fullejar les pàgines de forma ràpida per veure les fotos us n'adonareu que és precís assaborir la seua lectura i recordar moments de la vostra vida o la d'algun familiar que de segur us han contat. Aquest és el meu cas i estic convençut que a moltíssima gent li ocorrerá el mateix: veure com un besavi i un germà de la meua àvia foren directors a principis del segle XX. Aquest fet, que molt familiars hagen sigut músics o directius, fa que em recórrega pel cos una tremolor d'emoció inigualable.

Les fortaleses valencianes, de diferents orígens i distintes èpoques, constitueixen una part important del nostre llegat històric, i l'arquitectura de la defensa forma part del nostre paisatge. Som terra de castells, de roca i de frontera, conseqüència de la diversitat de cultures i de l'aïllament de grups socials a vegades amb un sentiment ben fort de territorialitat i defensa de la llibertat davant els continus atacs, ràtzies i invasions. Des dels pobles ibers fins als palaus fortificats, la història del poble valencià és la història de conquestes i reconquestes, de temors i de sobirania, de la lluita constant per a defensar el territori, un territori complex i segmentat, anhelat per tots els pobles que es van dispustar el control de la costa i les muntanyes de l'interior. Paisatges fortificats és una obra d'una utilitat extraordinària per a conéixer aquesta diversitat patrimonial i paisatgística, sovint desconeguda, que ens caracteritza com a valencians. Un recorregut suggeridor i evocador, un viatge pels escenaris més insòlits i atractius, des de les eslgésies i les ermites fortificades fins a les ciutats emmurallades, passant per les torres de guaita i els castells enfilats a la roca. Una obra imprescindible que ens trasllada als orígens de la nostra personalitat com a poble i com a societat.

Aquests quatre anys que portem en l'aventura d'Espai Obert són encara pocs per fer balanç. Poden ser prou, però, per aprofundir en algunes línies de treball i alhora assenyalar alguns dels que, al nostre parer, són punts febles de l'esperonador projecte de cohesionar les nostres comarques. Aquella quimera de fer una revista de les Comarques Centrals Valencianes comença en bona mida a prendre cos. Malauradament per a alguns esforçats investigadors i investigadores, però afortunadament per al lector, hem hagut de deixar fora nombrosos articles monogràfics que no prioritzaven visions de conjunt i intercomarcals, alguns d'ells ben fets i rescatables per a altres contexts. Amb això, tot i ser doloròs el procés, busquem d'acostar-nos al compromís que tenim amb els nostres subscriptors i les institucions, col·lectius i persones que recolzen el projecte. Les característiques dels continguts -i de les formes- ens diferencien així més netament de les revistes d'investigació local; interferències i guanyem en complementarietat. El bloc de Quimeres d'aquest número és un bon exemple d'això mateix: en ell oferim un bon ventall de perspectives sobre la tan necessària com deficient vertebració i ordenació del territori en què geògrafs, economistes, arquitectes, historiadors o activistes socials aporten la seua valuosa experiència i criteri. A més a més, la primera de les investigacions ens permetrà fer un recorreguts històric -sempre allinçonador- a través de les diverses formes d'organització territorial que ens hem -o ens han- donat.

Per a l'home del segle XXI sembla difícil traslladar-se en el temps i tindre una percepció de la vida, de la malaltia i de la mort ta li com la tenien els habitants de les nostres valls 130 anys enrere. L'home rural del segle XIX, possiblement, posseïa per tradició cultural un sentiment fatalista de la seua existència i assumia amb resignació la possibilitat que la seua muller morira en un dels múltiples part que havia de tindre, o que un, o vais, dels seus fills més menuts moriren com a conseqüència de qualsevol de les diverses epidèmies que any rere any es presentaven, ja que malalties com la pallola, la verola, la diftèria o crup, les gastroenteritis, etc. eren habituals en aquella època i, com que la causa que les originava era desconeguda perquè la ciència mèdica es trobava en els inicis del descobriment de la bacteriologia, no se sabia el mecanisme de contagi ni les maneres de combatre contra elles. Com hem dit, aquells homes del selge XIX possiblement tenien assumides les pèrdues humanes que cada any originaven les epidèmies però, segurament, quan es va presentar una mortalitat tan elevada i explosiva com la provocada per l'epidèmia de còlera de 1885 -especialment al poble de Benialí- els habitants de La Vall de Gallinera la degueren viure amb estupor i pànic, com ocorre sempre que es viu una tragèdia de tal dimensió. Aquesta és la història d'aquella epidèmia.

Tens a les teues mans la primera publicació de l'arxiu municipal de Gata al voltant de la història local. En aquest cas s'ha intentat apropar les figures dels alcaldes que han regit el poble i donar a conèixer tota la feina que ells han fet. És una manera de fer recordar temps passats als nostres majors i de mostrar, als més joves i menuts, com el nostre poble ha anat canviant al llarg dels anys.