"Aguaits és una revista d'investigació i assaig que nèixer l'any 1988 al recer de l'Institut d'Estudis Comarcals de la Marina Alta amb l'objectiu de donar a conèixer diversos aspectes de la realitat i passat de la comarca.
Sumari: Articles. - Restes d'un edifici gòtic en la capella de la Comunió de l'Església de Pedreguer. - La Fosfomicina: un regal del Montgó a la Medicina. - Foc a Ifac. Noves aportacions als setges al castrum de Calp durant la guerra amb Castella al segle XIV. - El castell de Dénia, centre de reclusió per a dones gitanes i xiquets procedents de la ""Gran Redada"" de 1749. - Viatge literari de Rose Macaulay. Fabled Shore ""Costa Llegendària"" de Dénia a Alacant. Comentaris i traducció. - Resums en castellà i francés. - Testimonis. - Memòries de Bartolomé Miñana Bisquert (Xàbia, 1911 - 2001). II La repressió franquista. - Documents. - Lletres de costa. Avís de presència de moros i vaixells enemics a les costes de la Marina. Segle XV. - Llibres. - Memòria d'activitats i publicacions de l'IECMA de l'any 2020. - Sumari del núm. 41-42 (2020). - Normes de presentació d'originals."

L'obra posa de manifest, a través d'un rigorós treball d'investigació i traducció de documents conservats en arxius suecs, una història de solidaritat internacional en temps de guerra que es va materialitzar a Dénia, amb la creació de l'Hogar Sueco para Niños Españoles. La investigació es centra en l'ajuda de la població sueca, la creació de l'Hogar i la vida quotidiana allí, el personal assistencial, les dades personals dels xiquets acollits i la dedicació i les memòries de Magnhild Olsson, la seua directora, tot acompanyat amb nombroses fotografies i dibuixos dels escolars acollits.

Entre el 1906 i el 1920 costen als ports atlàntics nord-americans prop de setze mil arribades d'emigrants valencians, sobretot homes, però també dones. Com tants altres milions d'europeus, se'n van anar atrets pel somni americà, per la possibilitat de deixar arrere per a sempre els abusos dels senyorets i una vida de privacions. La majoria eren de la Marina, però molts pobles de la Safor, la Vall d'Albaida, el Comtat, l'Alcoià, la Ribera, el Camp de Morvedre, la Plana Baixa i el Racó d'Ademús van aportar contingents significatius a este corrent migratori, que esclatà quan la fil·loxera arruinà el secà valencià. Molts s'hi van quedar per a sempre, però la majoria va tornar a casa, complits o no els objectius, quan les crisis del 1921 i el 1929 els van expulsar. L'Amèrica deixà en molts d'ells un senyal indeleble.

Per a l'home del segle XXI sembla difícil traslladar-se en el temps i tindre una percepció de la vida, de la malaltia i de la mort ta li com la tenien els habitants de les nostres valls 130 anys enrere.

L'home rural del segle XIX, possiblement, posseïa per tradició cultural un sentiment fatalista de la seua existència i assumia amb resignació la possibilitat que la seua muller morira en un dels múltiples part que havia de tindre, o que un, o vais, dels seus fills més menuts moriren com a conseqüència de qualsevol de les diverses epidèmies que any rere any es presentaven, ja que malalties com la pallola, la verola, la diftèria o crup, les gastroenteritis, etc. eren habituals en aquella època i, com que la causa que les originava era desconeguda perquè la ciència mèdica es trobava en els inicis del descobriment de la bacteriologia, no se sabia el mecanisme de contagi ni les maneres de combatre contra elles.

Com hem dit, aquells homes del selge XIX possiblement tenien assumides les pèrdues humanes que cada any originaven les epidèmies però, segurament, quan es va presentar una mortalitat tan elevada i explosiva com la provocada per l'epidèmia de còlera de 1885 -especialment al poble de Benialí- els habitants de La Vall de Gallinera la degueren viure amb estupor i pànic, com ocorre sempre que es viu una tragèdia de tal dimensió. Aquesta és la història d'aquella epidèmia.

El llibre que teniu a les mans arreplega quatre estudis de Vicent Puig i Gascó, Emili Aragó i Josep Torró sobre l'expulsió dels moriscos i la repoblació a les valls de Gallinera i Ebo. L'oportunitat de la seua publicació ha estat el quart centenari d'aquells fets que ara recordem. Les efemèrides d'aquesta mena potser es podrien considerar una excusa frívola per tal de rememorar fets molt llunyans en el temps i d'escàs interès en els nostres dies, apressats, com estem, per circumstàncies actuals de superior envergadura. Sense negar la transcendència dels successos actuals, no crec que l'estudi dels esdeveniments passats, siguen de l'època que siguen, es puga considerar frivolitat. Des que vam nàixer estem en un món que ja existia abans de nosaltres i per ta de fer-lo intel·ligible necessitem estudiar i comprendre com ha anat fent-se. Aquesta és la funció de la disciplina que es diu historiofrafia i aquesta és la feina de l'historiador.